El poble de Traversella. Valchiusella. Canavese. Piemont. Itàlia.
El campanar de l'església parroquial de la Santa Croce.
Traversella. La Ca del Teimp (casa del temps).
Traversella ha estat una important localitat minera, almenys des de finals de l'edat mitjana fins a 1971, quan l'última propietat (FIAT) va decidir interrompre les explotacions. Inicialment, l'extracció del ferro es produïa només durant períodes de tasques agrícoles de poca rellevància. A partir de l'any 1700, amb l'evolució de la importància de la indústria siderúrgica, es van intensificar les activitats mineres creant-se diverses especialitzacions que van donar lloc a un nou teixit social i econòmic a la vall, la qual cosa va permetre la seva supervivència.
Aquesta demarcació constitueix una xarxa molt extensa de galeries, accessibles només parcialment, a més d'una quantitat d'instal.lacions i d'edificis externs, restaurats o en procés de consolidació, gràcies a la dedicació d'un eficient grup d'entusiastes (Gruppo Mineralogico Valchiusella), que treballa conjuntament amb el municipi de Traversella.
Instal.lacions de la mina de Traversella.
Traversella és famosa per haver fornit minerals d'excepcional bellesa, molts dels quals es poden admirar en els principals museus italians (Torí, Milà, Gènova), o en col.leccions privades. Es poden esmentar, entre d'altres, la magnetita, pirita, dolomita, scheelita, quars, traversellita (varietat de diòpsid), etc . La recensió compte amb més d'un centenar d'espècies. Actualment, el museu miner està tancat al públic per reformes.
Instal.lacions de la mina de Traversella.
El petit museu miner de Brosso.
Valchiusella. Canavese. Piemont. Itàlia.
El museu miner de Brosso està situat en una petita capella restaurada. És fruit de la iniciativa i constància d'un antic treballador, qui al llarg dels anys ha anat recollint mostres de minerals, així com estris miners, làmpares de mina, documents, esquemes i mapes, fotografies històriques, objectes curiosos, etc. La instal.lació comprèn un conjunt de prestatgeries perifèriques, de fusta amb portes de vidre, i unes tarimes situades en el centre de la sala, tot això fabricat per aquest personatge, que figura en la foto següent. Cal afegir que si bé no es tracta d'exemplars de gran qualitat o bellesa, sí que són molt representatius d'aquesta localitat, el que fa que sens dubte, aquest museu mereixi una visita.
Detall de les vitrines.
Brosso deu la seva importància a l'extracció de magnetita, que es va produir fins a 1700. En els anys successius va començar la de pirita, emprada per a la producció de sulfat de ferro (vidriol verd), i d'àcid sulfúric (vidriol o oli de vidriol). L'impacte de la realitat minera a la zona de Brosso i de tota la zona del Canavese va ser notable: a partir de 1700 les mines van donar feina a desenes de persones en establiments situats en llocs propers. A la zona resten encara forces quilòmetres de galeries, així com forns i equips de processament.
Documents que es remunten al segle XI testimonien la propietat dels conreus i terrenys miners de Brosso als Comtes de San Martino di Castellamonte, senyors de Brosso. Les mines van romandre com un feu d'aquesta família fins gairebé la fi del segle XIV. La darrera propietària, la Companyia Montecatini, va decidir finalitzar les operacions mineres en 1954, sense estar les menes completament esgotades.
Des del punt de vista mineralògic, Brosso es distingeix per les notables mostres de galena, barita, magnetita, pirita, siderita, quars. Cal també esmentar diversos borats, com ludwigita, szaibelyita, i canavesita (localitat tipus). Eminents estudiosos, com el mineralogista Giovanni Struver, van redactar importants tractats sobre les formes cristal.logràfiques de la pirita de Brosso.
Exemplars de pirita, i de magnetita.
Exemplars de pirita.
Vagoneta de mina, situada davant del museu.
Brosso. Plaça del Municipi.
Brosso. Campanar de l'església de Sant Miquel Arcàngel. S.XII.
De tornada cap a Torí (Torino), és aconsellable visitar el llac de Meugliano. Aquest llac, amb un perímetre de 700 m i una profunditat de 11 m, pertany a l'anomenat amfiteatre morrènic d'Ivrea. Està circumdat per boscos de coníferes: làrix (pi melis), avets vermells, i pins silvestres. Als seus voltants hi ha un gran nombre de bedolls, introduïts en els anys trenta del s.XX. A la part septentrional del llac hi ha una certa quantitat de petits joncs.
El llac de Meugliano. Valchiusella. Canavese. Piemont.
*This Blog is written in Catalan Language.
Fotos: Paulí Gispert. Octubre de 2017.
